dimarts, 25 de desembre de 2012

En la mort de Fina Soler

Ens vam conèixer "als costats oposats de la taula", ella com a membre d'una coordinadora que s'oposava a la construcció d'un parc eòlic la zona del Penedès; jo, com l'ecologista que intentava demostrar que era una construcció necessària. Els arguments d'una i altra banda, els de sempre.

Anys desprès, en aquelles converses que surten desprès d'una reunió, recordaríem en més d'una ocasió, entre riures, com ens havien conegut "com enemics".

El parc eòlic no es va arribar a construir, la Generalitat va denegar el permís, la gent que havia format la coordinadora ve tornar a casa seva, les preocupacions i els debats que havien mantingut sobre el problema energètic aviat es van oblidar, un cop va desaparèixer el "perill".

Però hi va haver una excepció: la Fina.

Fina no va oblidar tot el que havíem parlat i debatut: es va posar mans a l'obra tan bon punt va disposar de temps. Es va llençar a una activitat incansable en el món de les energies renovables i en el treball contra les nuclears.

Fina ens va aportar una qualitat tan valuosa con contradictòria: l'entusiasme; que li feia agafar el telèfon per proposar iniciatives de manera incansable, que es traduia en llargues converses a on es podia entreveure l'abast dels contactes als que intentava remoure; un entusiasme que li va portar a assumir pel seu compte la tasca de coordinar una guia sobre les radiacions i els seus efectes, que li feia redactar la seva col·laboració periódica a una revista comarcal sense fallar mai, entre moltes altres coses que són llargues i innecessàries d'enumerar... Un entusiasme que li feia desesperar, veient com l'onada d'indignació que havia aixecat Fukushima, s'anava esvaint sense donar resultats en el nostre entorn més proper.

Un entusiasme que trobarem molt a faltar en els treballs que haurem d'abordar en els temps que s'acosten.

Miguel Muñiz

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada